Blog: yankeediva.blogspot.com
No només és una de les grans mezzos d’avui en dia.
No només és una dona absolutament humana, divertida i generosa.
No només canta Rossina com ningú.
No només va i es trenca la tibia en directe i continúa cantant.
No només decideix acabar tota la producció amb la cama adolorida i amb crosses.
… Sinó que continuará les funcions de Il Barbiere a la ROH en cadira de rodes!!!
Quina lliçó !
Joyce, ets simplement genial.
No es pot dir el contrari. Herodes Antipas era realment Karl Lagerfeld. No sé com és que Joosten no es va atrevir a fer-li la cueta, quan és tan obvi.
No sé què pensar… Una altre assimilació simplista de moda=món de vicis?
SALOMÉ
Richard Strauss
Liceu – 28 de juny 2009
Desangelada va ser la producció de Guy Joosten de Salomé. No m’atreveixo a dir que és una direcció dolenta, però tampoc puc dir que sigui una de bona i memorable. Elekra em va agradar. Si bé és cert que no feia falta que la filla d’Agamemnon no parés d’anar amunt i avall amb la destral abans d’hora, em vaig sentir realment immers en l’acció de l’obra. Malauradament, no ha succeït el mateix amb l’òpera anterior de Strauss.
Què ha fallat? Definitivament, no és cosa ni de l’historia –molt més atractiva que els romanços romàntics–, ni tampoc de la fascinant música de Strauss (ben dirigida per Boder) i encara menys pels dels cantants! Nina Stemme borda cada un dels rols que porta a casa nostra. És una dona de teatre, i es nota. La seva creació de la joveníssima princesa de Judea va transportar-nos des de l’ominós començament fins el terrorífic final de manera magistral des del punt de vista vocal com interpretatiu. Capta amb agudesa l’actitud adolescent –potser perquè en té alguns a casa? – i ho demostra a través de la forma del cant i de l’actuació. En Stemme veiem una Salomé atormentada que vacil·la de vegades, però al mateix temps mostra els fums d’una adolescent amb un reialme als seus peus.
Com en tot trastorn infantil, l’ambient familiar hi ha tingut molt a veure. I només cal donar una ullada al que té Salomé a casa per entendre que estigui mentalment desequilibrada. Una mare grassa, alcohòlica, patètica i ridícula entregada a tots els plaers i un padrastre violent però covard. Excel·lents, doncs, Jane Henschel i Robert Brubaker. No tant convençut estic de Mark Delavan, el seu Jochanaan el vaig trobar avorrit, sense ni la força ni la passió gairebé fanàtica que requereix el rol de Joan Baptista. I d’altre banda… tampoc puc entendre com Salomé es pot enamorar un home que més que semblar un profeta bíblic… sembla un professor gris d’escola privada britànica.
Què ens queda? La direcció d’escena. Entenc el punt de vista de Joosten, tot i que no el trobo original ja que tan sols es limita a fer explícit el que a l’obra és implícit: l’abús i l’incest. Salomé, evoluciona de noia a dona culminant l’obra amb la seva venjança cap a Herodes. D’acord! Cap problema… però li faltava cos al muntatge. Des del punt de vista estètic era molt pobre ja que no era minimalista, sinó simplement lleig, fred, sense personalitat, sense erotisme, poc original i poc pensat. Que era una caixa de sabates, vaja. L’estètica és molt important!!
D’altre banda, el moment de la dansa dels set vels, està mal resolt. És una bona idea que s’utilitzi aquest fragment com una venjança de Salomé al davant de tothom a través d’un vídeo voyeur casolà. Tanmateix, tot i la gravetat de la situació no vaig tenir en cap moment la sensació d’estar veient una escena violenta o agressiva. Cap sensació forta.
Una forma exemplar de fer una feina més aviat mediocre.
Què és el que veurem sobre l’escenari? Una cort de ricaxos depravats i sortits. Uns pappataci de dimensió viciosa. Tornem a veure una producció que presenta una alta societat sense principis, immoral, lasciva y depravada. Estic segur que en Permanyer diria que la burgesia d’ara no és el que era “antes”, però ja començo a estar una mica tip del cliché. No se li ha acudit res més a en Joosten? De totes formes, esperarem a veure què dóna de si, doncs l’Elektra de la temporada passada em va agradar força.
Uhm…
Els que vam tenir la oportunitat de veure i escoltar a la Mattila fent el malhaurat paper de Fidelio fa unes setmanes al Liceu, vam copsar que és animal escènic tot i les grans mancances de la producció. Ella es troba bé dalt de l’escenari, n’és la mestressa, i a tothom li queda clar.
A part del malhaurat Fidelio, el rol de Salome sobresurt en el seu repertori. No fa pas massa al Met alguns van remugar pel topless que els va fer a la dansa dels set vels. No sé com, però la Mattila sempre acaba despullada d’alguna part, ja sigui la de dalt o la de baix. És una dona alliberada i sense complexos.
No a la censura americana del topless!
Em recorda a la Pepona esperpèntica…
FESTIVAL LOOP
Auditori de l’Espai Liceu
29 de maig 2009
Ja tenim a Barcelona un altre vegada disfressada de capital internacional; si fa unes setmanes teníem tot el mundillo operístic rondant pel Liceu, ara és el torn del Festival Loop. Com que és en forma y en orígen més modenillo que el nostre d’Opera Europa, cap afegir sempre de què va (videoart) ja que sinó podem pensar que és un d’escultura feta de xiclets o un concurs de bombolles de sabó.
Dins del programa, hi havia una sessió que es projectava al Liceu. D’entrada a mi em va semblar molt adient, ja que cada cop hi ha més incursió del video art i les projeccions a les produccions operístiques sovint amb resultats satisfactoris, encara que no sempre; tots recordem encara l’Andrea Chenier que ens va obrir la temporada passada que tenia aquelles guillotines projectades sobre el teló que semblaven un salvapantalles de Windows. Doncs jo amb les meves grans expectatives em vaig plantar a l’espai Liceu el divendres a la tarda disposat a deixar-me seduir.
El programa comptava amb dos projeccions: Opera (la que m’interessava) i Still-film. Doncs aplicant-se Murphy es va començar per la
segona. Paja mental. Sincerament, vaig agrair molt quan el DVD es va quedar penjat –en aquell moment un tio tancat dins d’un cotxe ple d’aigua intentava cantar una canço… i això durant 10 minuts- i la operària (perquè l’artista estaria donant voltes per La Rambla) va iniciar Opera.
Mille grazie!
- The Reunion. Jayne Parker
Aquest treball si que va ser realment més interessant. No va ser en la línea que esperava (tan de bo hagués llegit amb més atenció el programa), però va ser molt suggerent. El projecte era una compilació de breus vídeos –fragments d’obres més llargues– inspirats en la música clàssica o l’òpera. Una història, una peça musical, un espai… qualsevol raó és utilitzada pels artistes per produir una –generalment– breu creació que sovint no deixa indiferent.
O bé t’agrada, o bé et desplau. I majoritàriament va desplaure al públic assistent que anava desfilant cap a la sortida…
Personalment, vaig trobar fascinant la primera proposta; The Reunion de Jayne Parker; dos ballarins (Lynn Seymour i Donald MacLeary) que ja tenen certa edat que es retroben dalt de l’escenari d’un teatre completament buit. El rancor, les passions adormides, les frustracions i la nostàlgia van sorgir tan sols a través de la dansa, sense cap paraula.
- The Blue Woman. Alice Anderson
De gran bellesa estètica va ser la proposta de Mariele Neudecker, Winterreise, imatges glaçades d’alta muntanya, tranquils ramats o bé l’arribada de grans vaixells a algun port nòrdic mentre se sent la Winterreise de Schubert amb la veu de Andrew Foster-Williams.
Una de les produccions més interessants, va ser la d’Alice Anderson. Va presentar The Blue Woman; un curt que mesclava diverses històries del folklore europeu. Ella ho descriu com “la història d’una dona amb barba blava que s’enamora d’un noi jove que està lligat a la seva mare per un cordill”. El Barbablava d’Alice Anderson juga amb les convencions del conte de fades. Tots els ingredients són aquí –princeses solitàries, la cruel figura materna, els nois guapos, palaus plens de tresors– però no en la forma correcta. La princesa té una barba, el noi és una noia, el turment biològic de l’abandonament matern.
És un conte molt freudià. Una mica pertorbador.
Tanmateix, tot i l’intel·lectualisme empollón imperant, també hi va haver coses així:
Don’t kill the weatherman (el vídeo val molt la pena) de la sempre sorprenent Martha Colburn
Llegint el diari, m’he ensopegat amb aquest artícle d’en Gregorio Moran titulat “Fidelio, el hijo más querido”… bàsicament ve a dir que és música d’amor i llibertat -sobretot aquesta última-. Estic d’acord en alguns punts (com el cor final a l’estil Boradway), però ni molt menys sóc l’entusiasta i groupie que és ell respecte aquesta òpera. Entenc el misstage, i l’admiro, tanmateix no m’exalta i em condueix al setè cel en un orgasme musical continu. Ho sento però no. Grans moments: si; Fidelio és una òpera que no m’arriba.
El que és impresionant, és la quantitat de tinta que ha fet córrer. Els diaris han anat plens de pàgines dedicades a aquesta òpera. I jo em pregunto… és l’altíssima qualitat de l’obra, que la fa tan mediàtica? O bé, com que és Made in Beethoven, el deliri es desencadena i se li otorga un prestigi i una importància absoluta que no es mereix? Personalment, em decanto per aquesta segona opció…
Gregorio Morán, “Fidelio, el hijo más querido”
Highlights
La Vanguardia – 23 maig 2009
(…) No creo que se trate en esta ocasión de un gran acierto de montaje y cantantes, por más que la puesta en escena traiga el marchamo made in New York, que ahora parece salvoconducto para todo, y los cantantes tengan tantos niveles diferentes de calidad que al final el resultado medio resulte modesto. Habrán de conformarse en el segundo acto con estar pendientes exclusivamente de la música y las voces, porque la escena ayuda muy poco a entender algo. Pero no les costará trabajo adentrarse en un auténtico prodigio musical. Y cuando lleguen al coro final, hagan como si no lo ven y sólo lo escuchan, porque si abren lo ojos y contemplan el fasto de Broadway se les pondrán los pelos como escarpias ante tal derroche de mal gusto. (Si, si, si! Totalment d’acord!)
(…) ¿Y qué es Fidelio como ópera? (Jo tinc constantment aquest dubte cap) Una reflexión musical, un exposición musical, diríamos mejor, en torno al lema “por el Amor y contra la Tiranía”, así con mayúsculas. El artificioso argumento sobre una esposa que se disfraza de hombre para ayudar a escapar a su marido encarcelado no es que estuviera de moda tras la Revolución Francesa como aseguran los comentaristas. Ya lo estaba en la época de Cervantes, y no hay teatrero de entonces que no tenga su obrita sobre los audaces rescates amorosos. Fidelio es tanto la representación de una música para el amor como de una música para la libertad. Se podría decir que Beethoven es por encima de cualquier otra cosa un compositor de la libertad, y entendiendo la libertad como una manifestación de la individualidad del ser humano, del creador, y sobre todo del defensor de la verdad. Es sorprendente esa suma exponencial de un músico poco dado a las teorías sociopolíticas o filosóficas; los músicos, tanto o más que los pintores, son biológicamente alérgicos a los esquemas intelectuales que utilizamos en los papeles. Ellos tienen otro lenguaje que no se parece en nada al nuestro. Pues bien, dejando esto sentado y sin poder avanzar un palmo explicándolo, hay que añadir que la ecuación beethoveniana suma siempre tres elementos: Amor, Verdad, Libertad.
(…) Quiero terminar con un sarcasmo que considero de máxima importancia a la hora de valorar la otra instrumentalización de la música. ¿Saben ustedes que cada vez que se interpreta en público el Himno a la Alegría beethoveniano extraído de su Novena sinfonía,ese mismo que canta a la libertad y a la hermandad entre los hombres, y que ha sido adoptado como emblema de la Unión Europea, hay que pagarle los derechos de reproducción a los herederos de un ex nazi? (Quina forma de dir les coses….) El Himno a la Alegría de Beethoven fue adaptado y registrado legalmente por Herbert von Karajan, militante voluntario del partido nazi desde 1939 hasta 1945. La Unión Europea aceptó por contrato que se considerara como obra de Karajan y no de Beethoven. ¡Y luego dicen que el destino no le fue aciago al sordo de Bonn! (A que ve aquest final?)
La producció que hem vist al Liceu, té tants desequilibris que al final et quedes amb la sensació d’aprovat
justet. És la pena de les mitjanes aritmètiques. La posada en escena de Jürgen Flimm no aporta absolutament res. Si en comptes d’estar situada en una presó dels anys quaranta ens hagués mantingut el postís d’una sevillana d’inicis del segle XIX hagués fet exactament el mateix efecte. Què suposa realment plantificar-li a la Mattila en comptes d’un sarró, una motxilla de soldat ras? Tanmateix, la producció ha agradat. Jürgen Flimm s’ha guanyat l’aplaudiment d’una part important del públic –suposo que el mateix que va entusiasmar-se amb aquella de Luisa Miller.
Tot el que porta la etiqueta made in New York no és que sigui el colmo de l’originalitat, això ja ho sabem. Bé… doncs si ho sabem, perquè portem aquesta producció? Des del punt de vista tècnic, considero que era bastant bona; per exemple, l’aprofitament de l’espai i el pas del temps en el primer acte. De fet, aquest acte funciona molt més que el següent. Hi ha un lleuger problema de direcció d’actors en el moment que Leonora s’interposa per defensar a Florestan (queda sobreactuat i fals) i un de greu en el retrobament dels cònjuges. I el pitjor és que aquest és, o hauria de ser, el clímax de l’òpera!
Després de desemmascarar-se, després que Florestan reconegui a Leonore, que aquesta hagi arribat a l’extrem per defensar el seu marit i la llibertat… després de tot això… la Mattila se pega un paseillo per l’escenari que dóna gust, mentre el Florestan-Forbis continua florint-se al seu racó (i realment, allà s’hi podria haver quedat… però amb un esparadrap a la boca). Per què es retarda tan innecessàriament el clímax del retrobament? Retrobar-se després de dos anys evidentment que et pot suposar una mica de trauma, però en cap dels casos un es creu que aleshores: “Ai… que justament ara defalleixo una mica”. Era d’esperar una mica més de passió entre ells dos. Semblava com si després de tant de patiment… ara li sap greu haver-lo alliberat. Com si
El grau d’horterisme broadwayano de la última escena (joer… els cantants del cor fan el bailecito estem-contents-i-movem-els-peus-amunt-i-avall) per la detenció i linxament caricaturesc de Don Pizarro. Els guardes se l’emporten darrere de l’estàtua… i allà comencen a colpejar en plan camera lenta! Tot ben amanit amb un cel pintat a aquarel•la que li donava un aire a pati de catequesis.
“Are you fucking kidding me?!!”, era l’únic que podia pensar.
Sort que el Basso dirigeix bé el cor, i si un tanca els ulls, pot arribar a gaudir –i molt– del final de l’òpera. Sobretot… perquè també saps que després no vindrà cap acte més, i prou Fidelio fins d’aquí 20 o 30 anys.
La presentació de la temporada 2009/2010
Sala d’assaig del cor del Liceu
5 maig 2009
“Però què hi faig aquí?”
Aquesta pregunta em va estar rondant pel cap des de que vaig entrar fins al final a la presentació de la temporada pels Amics del Liceu que va fer en Matabosch l’altre dia al Liceu. Només que hagués parat a pensar 2 minuts, hagués vist que no era un lloc per mi… qui és que necessita que li presentin la temporada perquè no saben navegar per internet?? Les nostres velles glòries. Qui pot generalment anar un dia entre setmana a les 19.30h?? Les velles glòries jubilades.
Em vaig espantar una mica. I vaig sentir realment vergonya d’estar allà. Perquè qui desentonava era jo. Són així totes les reunions dels Amics??? És que, després de mi ja venia en Matabosch.
Cal preocupar-se, doncs quan vas a un lloc i el següent més jove et dobla l’edat.
No hi va haver gairebé cap informació que no conegués. Tot i que hi va haver alguns punts i espectacles que havia passat una mica per sobre, i ara veig que són prou interessants, sobretot a tema de concerts i Foyer. Ara bé, no sé com la nova temporada del nostre Liceu no ha tingut més repercussió a nivell internacional y universal… Ja que segons tenim dos o tres mezzos que són la millor del món, sopranos que són també la millor dels nostres temps… Hi haurà osties entre elles per veure qui realment és la prima donna?? O potser s’exagera una mica davant dels vellets perquè no rondinin tant??
Algunes iaiones van tenir el moment d’èxtasi quan van sentir “el Cavaller de la rosa”… Aaah! I és que fins i tot es va posar a aplaudir! Entranyable, totalment entranyable.
Però el que no s’imaginen és que potser no serà una rococonada cursi com la de fa 25 anys amb la Caballé fent de Mariscala. Realment em xoca aquesta informació: aleshores deuria rondar l’any 1983 i sincerament, no em quadra la imatge de la Mariscala, una dona que ha viscut molt, i que manté una intensa activitat sexual (la qual cosa suposo que li manté la línia) amb la que tenia aleshores la Montsy…
El més divertit va ser la sessió de planys dels “jo estic abonat des del Juràsic al Liceu i vull privilegis”. Quina maleïda visió paternalista tenen alguns encara del teatre. Jo els diria: “Oi que no teniu entre vosaltres prous diners (o no els voleu donar) per mantenir el Liceu??? Oi que no?? Doncs aleshores a callar”.
En Matabosch ja té experiència en la defensa contra els atacs (per cert, cada cop menors) dels més conservadors. Ja sap com fer anar el seu discurs per tal que no s’atavalin. És un tio llest.
Però tot i així, al final de la sessió vaig poder escoltar algun cotilleo interessant. I també vaig marxar amb la certesa que Il Trovatore estarà lliure de malles krausianes, idea que només de pensar-hi, m’atormentava.
